Publiquem una extensa entrevista que M.Lunati li va fer a l'autora mentre escrivia "Un home de paraula".
-Les
dades... Això de les dades diu tan poc d’una persona, que quasi preferiria
que es deduïssin de les coses que vaig dient. A més, la meva biografia és
avorrida. Vaig ser una nena estudiosa però poc dòcil (vaig aconseguir anar
tirant amb bones notes fent sempre el que donava la gana i no llegint mai el que
m’imposaven sinó el que volia). Els llibres els recordo com un element
salvador, durant la meva infantesa... I també la meva amiga d’infància.
Durant molts anys, he tingut poques relacions però molt intenses... Uns quants
amors, molt bones i poques amigues... Després les coses van anar canviant...
Els
primers sis anys de la meva vida els vaig viure a Mequinença, el poble sota
l’aigua, quan encara no havia estat inundat, és a dir, al poble vell. Tinc
pocs records d’aquells anys, només imatges. De vegades m’he trobat al Jesús
Moncada i és ell qui m’explica coses sobre mí i els meus pares, no pas jo
qui ho recordo. Després, vam venir a viure a Lleida. La meva mare era de
Girona, el meu pare de l’Alta Ribagorça. Resistent antifranquista, un home
interessant, atractiu, interessat per la cultura com a factor alliberador, amb
aquella confiança cega que encara molts tenien en aquella època que un llibre
o una bona cançó podien realment canviar el món. La meva mare havia rebut una
educació típica de l’època, educació de monges a Girona, i a la vegada
havia passat la infància en un lloc idíl.lic al Ripollès on la seva mare feia
de mestra, amb la misèria de la post-guerra i totes les contradiccions de l’època...
Quan explica històries de la seva infància, té un toc de genialitat. Va ser
una infància molt curiosa. Després va ser una mestra rural que impactava amb
la seva bellesa rotunda als pobles on arribava. Però a mí el que més m’ha
marcat és la seva personalitat extraordinàriament peculiar... la seva forma de
narrar sens dubte ha influït de forma decisiva en la meva imaginació. La
petjada femenina en la meva vida m’ha vingut per la via del caos, de la
imaginació colorista, de la paradoxa constant... Després, els homes, el meu
pare era com el seny, la rebelió, la franquesa, els valors, uf, és tan difícil
parlar de les persones sense donar-ne tots els matisos. I després, el meu home,
va ser definitiu a la meva carrera. La va omplir de sentit de l’humor, però
li va donar també una mena d’infraestructura ètica, va ser com si de sobte
tot s’omplís de sentit. Sense ell potser m’hauria dedicat a explicar
histories sense més, sense saber ben bé on anaven a parar, d’on sorgien, on
era el seu sentit. Ell va omplir el meu pensament caòtic, imaginatiu,
colorista, estrambòtic, de “sentit”, sí, no se m’acut paraula més
adequada.
Tu vas començar a publicar relativament tard (36 anys?). Aquest és un
fenomen que sembla més freqüent en les escriptores que en els escriptors. ¿Què
en penses, d’això? ¿Com va anar en el teu cas?
No
tenia ni pressa ni ganes d’ingressar en el món dels escriptors, diguem-ne,
professionals. Escriure en la clandestinitat va ser un plaer que he perdut. A més,
sempre he estat una persona de rauxes. Em pot agafar per tocar el banjo o per
fabricar perfums, em pot agafar per inventar uns jocs de taula (com vaig fer els
anys abans de començar a escriure) o per cultivar alls tendres. Aprenc tot el
que puc del tema i a continuació me n’oblido. Sort n’hi ha que sóc funcionària
a l’Ensenyament i això m’ha donat una estabilitat mínima.
El
que sí és cert és que el que faig ho faig amb una exhaustivitat d’obsessiva,
que és el que sóc, encara que cada cop menys. Darrerament m’he comprat un
descargolador atòmic, d’aquests que no cal endollar, i tot allò que veig que
es pot descargolar ho descargolo i ho torno a cargolar. És un gust. I és clar,
se’t desenvolupa una visió especial per veure els cargols allà on els altres
no els veuen. Escriure no deixa de ser també una mica això, ara que hi penso:
veure detalls on d’altres veuen coses més importants o més immediates o més
útils.
De
tota manera, escriure és potser l’afició que m’ha durat més temps, i ho
he fet des de petita. El que passa és que de sobte, als 34 anys, vaig decidir
acabar una història. I després tot va resultar més fàcil del que mai havia
imaginat, vaig tenir uns primers editors magnífics, que sempre recordaré amb
gratitud i amb els quals sempre, crec, seguiré tenint tractes, encara que pugui
fer alguna cosa al marge d’ells.
Però
en fi, publicar és una cosa i escriure una altra. Escriure ha estat l’afecció
més gratificant i la més completa. Però si un dia no en tinc més ganes, ho
deixo i punt. Cap problema. Només faltaria que ho hagués de convertir en una
feina, això mai. Vull preservar-ne el plaer. Quan escrius ho tens tot al teu
abast. És apassionant, jugues a ser déu, no hi ha res que se li pugui
comparar. He disfrutat molt escrivint, enormement, i mai no he fet per força,
sinó per necessitat íntima. I això que ara potser canviaré d’opinió,
perquè estic escrivint el llibre més dolorós de la meva vida, i amb tot,
continuo pensant que en el moment d’escriure sempre es genera algun tipus de
plaer, una mena d’alegria que surt victoriosa de la tragèdia.
¿Quan vas començar a escriure, buscaves models literaris? ¿En
tenies? I ara, ¿en tens? ¿A qui t’agrada llegir?
Llegir
i escriure, sempre ho he dit, són dues cares d’una mateixa moneda. Fins al
punt que si et poguessis passar la vida llegint amb el plaer que ho fas quan
tens 12 anys, no caldria ni posar-se a escriure, que dóna més feina. Sempre he
estat molt heterogènia en les meves lectures. Però mai no he estat una lectora
compulsiva de llegir molts llibres, sinó de llegir-ne pocs molt a fons. És a
causa de la meva obsessiva exhaustivitat, com he dit. De petita, doncs anava de
l’Enyd Blyton a “La pequeña Lulú”. Als 10 anys vaig llegir “El Jarama”,
de Ferlosio, el vaig trobar a l’escola de la meva àvia. Era una novel.la que
no vaig acabar d’entendre, és clar. Però ara em fa gràcia recordar-ho perquè
Ferlosio és el meu assagista preferit, o un d’ells. Els llibres m’agradaven.
A l’adolescència pescava llibres segons el que em semblava, no tenia ningú
que em recomanés coses interessants tret d’una persona que va influir molt en
la meva vida, Jaume Magre, professor a l’Aliança Francesa, sobre els 15 anys
va ser gràcies a ell que vaig tenir el meu primer contacte amb la literatura
com a eina crítica, eina de despertar consciències. Abans, només era
literatura entreteniment. Amb ell vaig descobrir Anouilh, Zola, Ionesco, Vian,
Beckett... Va ser magnífic. Després, durant la carrera vaig descobrir, a través
d’un bon professor, l’Alain Verjat, Proust, Victor Hugo, Julien Gracq... I
tants d’altres. Pel meu compte anava descobrint gent com Monzó, Pàmies,
Calders, i vaig notar que amb ells m’unia certa visió del món exempta de la
carrincloneria que a mi em semblava percebre en el món literari català de l’època.
I també pel meu compte vaig descobrir Virginia Woolf, els russos, jo què sé,
tot era tan heterogeni com entrar a una llibreria i veure amb què sentia una
afinitat especial. Amb tot això vull dir que ja veus quin caos, res de cap cosa
sistemàtica. I aquesta heterogeneïtat, que a mi em sembla bé, crec que es deu
reflectir a la meva obra. Com que mai no vaig tenir un bon professor de
literatura ni catalana ni castellana que m’encomanés passió per cap autor
doncs em vaig perdre gairebé tot d’aquestes literatures fins que vaig ser
molt més gran. Cap als 27, però, vaig conèixer un grup d’amics, la Mariela
Sáez, la Carmen Núñez, el Roger Moreno... que van ser claus en les meves
lectures i a la meva vida intel.lectual. El Roger, que després va esdevenir el
meu company a la vida, em va “encomanar” l’entusiasme per Gombrowicz, per
Bernhard, em va encomanar Cervantes i Quevedo, em va encomanar Von Kleist i Rubén,
em va encomanar Bioy Casares, i Chejov, i Melville... tantes coses bellíssimes,
des del punt de vista literari... A mi m’hauria agradat que m’encomanés
Hanna Arendt i Nietzcsche o Heidegger, però això ja es veia venir que no
m’ho acabaria d’encomanar, a causa de la meva mentalitat una mica reàcia a
l’ordre filosòfic. Tanmateix en certa manera tot això estava en ell, sempre
en perpètua ebullició, i és clar, era tenir-ho
a casa constantment.
Els criteris de construcció del cànon literari català, com ha passat
en altres cultures, van permetre la inclusió d’unes quantes escriptores - the
great few, diu Elaine Showalter
parlant de la literatura anglosaxona (1991: 7) - mentre moltes d’altres
esdevenien invisibles. A l’hora d’escriure, ¿trobes o has trobat a faltar
una genealogia cultural femenina a la literatura catalana? ¿T’has sentit mai
orfe de “mares literàries catalanes”?
No.
¿Orfe? Quina gràcia. No. No tinc gaire consciència de la meva manca de
models, segur que hi és, però no sóc jo qui me n’adono. Adonar-se
d’aquestes coses és cosa teva, i ho fas molt bé!. El que sí que és cert és
que per circumstàncies tant degudes a l’època com a les meves característiques
personals, com he dit, no vaig tenir models literaris catalans. Ja he dit que
això ho atribueixo a la manca de mestres. Els mestres ho són tot. I jo el
millor mestre me’l vaig trobar als 27 anys, i l’he disfrutat fins als 44.
Les
lectures que has fet, que fas, ¿troben un lloc a la teva literatura? ¿Som allò
que hem llegit, a més del que hem viscut?
Sí,
fins al punt que hi ha records i imatges que provenen de les meves lectures, de
la mateixa manera que de vegades tinc records que no són viscuts, sinó llegits
o escrits per mí. Puc distingir-los, però tenen la mateixa consistència. De
vegades, més.
¿I la
teva biografia? ¿Hi troba un lloc també? ¿De quina manera? ¿Creus que la
ficció pot ser una forma de mediatitzar l’experiència?
Sí,
cada cop més. Si al començament les meves obres no eren tan autobiogràfiques,
ara cada vegada ho són més. És natural, ja que en el tipus de literatura que
faig, el desig d’escriure sorgeix sovint de la pura perplexitat davant les
coses que et van passant.
Quim Monzó diu que el concepte de literatura nacional és cada vegada
més obsolet (Bailin, 2004: 176). ¿Què en penses tu, sobretot pel que fa a la
literatura catalana?
I
tant. Vaja, jo és que el concepte de literatura nacional em sembla gairebé una
contradicció en els termes.
La teva obra s’ha consolidat en relativament pocs anys. A mi em
sembla una de les més importants que ara s’estan fent en català. ¿Com et
veus inserida dins el panorama actual de la narrativa catalana contemporània?
No
em veig. Des de dintre una no es veu mai amb nitidesa, una es veu distorsionada.
L’única cosa que sé és que sempre he estat una “marginal” a tot arreu.
Això és degut a que no he format mai part de grups ni col.lectivitats, i
tampoc m’ha agradat massa fer vida social. I de totes maneres la meva convicció
que la literatura és una activitat solitària, i que has de parlar sempre des
del “jo”, no des del “nosaltres”, és absoluta. El “nosaltres” em
sembla pretensiós. La literatura és l’espai privilegiat del jo, i és així
com pots arribar millor al lector.
La resposta de la crítica als teus llibres ha estat molt bona. ¿Com ho
veus tu? ¿Com ho vius?
Bé.
D’una banda sento una gran estima per la feina dels crítics. Sempre els he
llegit per fer-me una idea d’un llibre que no conec, les orientacions sempre
em serveixen: no necessàriament perquè una obra que posen bé penso que
m’hagi d’agradar, de vegades és el contrari. Penso que fan una feina
interessant, necessària. Pel que fa a si m’afecta el que diuen, és cert que
he tingut molta sort, i per tant encara no puc saber si m’afectaria una crítica
negativa. Alguna, però, sí que n’he tingut, i he de dir que no sé ben bé
per què, m’afecten molt poc. Però també les bones m’afecten poc: és com
si, no ho sé, no sóc capaç de disfrutar ni tampoc de fer-me mala sang per
aquestes coses. Durant un moment puc estar alegre d’una bona crítica, o
disgustada per una mala crítica, però és ben bé un moment. No hi ha res ni
per part dels lectors ni per part del crítics que pugui alterar ni una coma
d’un discurs tan visceral com és la meva narrativa.
La
literatura sembla haver abandonat la torre d’ivori i haver baixat a la sorra
dels interessos milionaris de les grans editorials. ¿De quina manera et veus
afectada (¿negativament? ¿positivament?) per les pressions del mercat
editorial?
Les
pressions només m’afecten en el moment d’acabar un llibre i haver de
decidir on el poses i quina opció tries. Fóra d’aquest moment, no m’afecta
per a res més. Però és cert que de vegades gairebé et fa mandra acabar un
llibre perquè saps que estaràs sotmesa a una sèrie de pressions, obligada a
prendre decisions, a assumir més vida social, i en fi, res a veure amb la càlida
intimitat que suposa escriure.
Tot i l’atenció mediàtica a la literatura femenina, sembla que les
dones encara segueixen publicant molt menys que els homes. Segons Laura Freixas
(2000: 35-41, 96-98), només un vint per cent del que es publica a Espanya és
producció literària femenina. ¿Com ho veus tu? ¿Què passa al món editorial
català? ¿Hi ha bona predisposició cap a les escriptores? ¿Igualtat real d’oportunitats?
¿Actituds condescendents? ¿Quina és la teva opinió i la teva experiència en
aquest terreny?
Tinc
la sort de no haver estat mai considerada una escriptora femenina. Tampoc
feminista. No em queixo de l’actitud que se m’ha mostrat, per part dels
editors i dels mitjans. Al contrari, sempre ha estat enormement respectuosa i
afectuosa, gairebé immerescuda. Condescendència per ser dona tampoc no n’he
notat mai. ¿Privilegis? Hi ha coses que te les proposen per ser escriptora-dona,
segur. Però també els homes són molt corporativistes-sexistes entre ells.
Fixa’t per exemple que quan a una escriptora li demanen per un escriptor
admirat moltes vegades cita homes. Al contrari a penes es dóna.
A
moltes escriptores la paraula “feminista” els sembla un insult.
Si algú els diu que són feministes perquè els seus textos es poden
llegir en clau feminista, s’afanyen a negar-ho com si el feminisme fos una
cotilla que no els deixés ser res més. ¿A què creus que es deu això? ¿T’incomoda
definir-te, o que et defineixin, com a feminista?
Jo,
per exemple, t’acabo de dir que estic contenta de no haver estat considerada
ni una escriptora “femenina” ni una escriptora “feminista”. L’única
raó per la qual n’estic contenta és perquè les etiquetes no m’agraden. No
m’han pogut etiquetar (amb els avantatges i els inconvenients que això
suposa). Quan les etiquetes es fan servir als mitjans amb presses, amb
superficialitat, ja se sap què passa. Són nefastes quan el que s’amaga al
darrere és molta pressa per liquidar el tema. Si vols que aprofondeixi en la qüestió
feminista una mica més, et diré que quan el feminisme s’associa amb una
culpabilització sistemàtica dels homes i amb una mena de victimisme per part
de les dones, és llavors que em rebenta. Tanmateix,
els mèrits de les feministes que ens han precedir són innegables. Però ara hi
ha un canvi. Tu i d’altres teòrics us n’heu adonat. I és enormement
interessant que intenteu trobar noves lectures d’aquest fenomen, i que
intenteu de posar-los nom, cal inventar noms nous des de la reflexió que
implica la crítica literària. Buscar noms és enriquidor, penjar etiquetes és
empobridor.
¿Com
compagines l’activitat docent amb l’escriptura? ¿Et resulta difícil
escriure i al mateix temps dedicar-te a una altra activitat professional?
La
compagino bé. Al començament, em vaig adonar que aquest era un país on es
podia viure amb relativa facilitat de l’ofici d’escriure, no ben bé dels
llibres, sinó de les activitats “complementàries” (premsa, guions, etc).
No dic que es pugui viure bé, però es pot viure. De seguida vaig començar a
valorar la feina que tenia a l’ensenyament, i fins i tot el lloc on era, que
és una població de classe treballadora, Rubí, a la qual cada dia li tinc més
afecte. El centre de treball, els alumnes, el poble, la feina, que és dura, tot
es va convertir, a mesura que m’endinsava en el món professional de la
literatura, en una cosa que no volia perdre de cap manera, un contacte amb la
realitat que trobo valuosíssim, no em vull perdre entre les pressions
editorials i les festes més o menys glamuroses i els amics i coneguts que al
final acaben tots, casualment, vivint a Sarrià o a Sant Cugat. La història amb
la meva feina i els meus alumnes, ha estat una història d’amor progressiva,
de la indiferència a la passió. Actualment em sento privilegiada per poder
estar en contacte amb aquest lloc concret que és el meu lloc de treball. A més,
jo era al començament una mala professora, poc entregada, tot va ser un
aprenentatge dur i lent, poques vegades a la vida m’he hagut d’esforçar per
les coses, però en aquest cas puc dir que he après amb esforç i a través de
l’experiència, també a través de la generositat i de veure els meus
companys. I així he anat millorant en una professió per a la qual en principi
no estava gens dotada: la de mestra.
Jo
diria que els temes que tractes (les relacions de parella, la matrofòbia i les
seves conseqüències, les pressions socials i familiars, la representació
cultural del càncer, les neurosis de diferents tipus, l’amistat entre dones,
etc.) són d’una contemporaneïtat tan esplèndida que els converteix en
textos amb una inevitable dimensió política. ¿De quina manera afecten la teva
escriptura el context sociopolític, la circumstància històrica, el món al
teu voltant? ¿Creus que la teva ficció s’acosta al que solem entendre per
realitat? ¿Et preocupa fer propostes ètiques a més d’estètiques a la teva
literatura?
Inevitablement
fas política sempre i a cada moment de la teva vida. Quan fas literatura, doncs
també. Fins i tot quan, com jo, defuges la literatura compromesa perquè la
consideres una literatura caduca i funcional, sense interès. Pel que fa a les
propostes ètiques, m’adono que, també sense intencionalitat, hi ha coses que
mai no apareixerien als meus llibres. Per exemple hi ha una actitud, és només
un exemple de tants, eh, la de “l’espavilat” que abusa de la bona fe dels
altres, que no suporto ni tan sols en dosis mínimes. Actituds d’aquesta mena
només sortirien a la meva literatura per ser ridiculitzades. Però com la meva
és, o així ho espero, una literatura que no jutja, els personatges que no
m’interessen ja no surten. A més, crec que has d’escriure del que coneixes
més a fons, i jo procuro envoltar-me de persones bones, abans que res, i si a més
a més són intel.ligents, millor.
La primera cosa que em va atreure de la teva literatura va ser l’ús
tan polivalent, creatiu i radical que fas del discurs irònic. ¿Quina importància
dónes a la ironia? Si ha estat un aprenentatge literari, ¿quines han estat les
teves referències? ¿Trobes que la ironia és, com diu Catherine Belsey,
“both a political act and a textual characteristic” (1994: 14)?
Un
aprenentatge literari, crec que no. Més aviat molt més tard m’he trobat
autors que coincidien amb el meu discurs irònic intern, com ara Salinger o
Dorothy Parker, Brassens, però han estat posteriors. Jo crec que des de la més
tendra infància vaig desenvolupar mecanismes per distanciar-me de determinades
pressions sense amargar-me, sempre predominava en mi una alegria última. I
d’aquí va néixer una determinada mirada que alguns crítics heu coincidit a
anomenar mirada irònica. Però això de la ironia és complicat. És molt bo
que hi hagi gent que intenti reflexionar sobre això, com ara tu quan escrius
sobre les diferents formes d’humor... Perquè és un tema extremament esmunyedís...
De fet, jo aquí no hi tinc res més a dir, perquè recordo que quan vaig llegir
una de les teves conferències sobre “No se sap mai” i la seva ironia
radical, em vaig adonar de moltes coses que ni tan sols havia pensat, i veig
trobar-hi molts motius de reflexió sobre l’assumpte, i puntualitzacions molt
i molt encertades.
També
vull dir una altra cosa: Crec que la ironia sorgeix en gran part quan prenem
consciència de la nostra insignificància i de la nostra incertesa com a éssers
humans. Aquesta incertesa t’impedeix fer judicis sumaris si no vols caure en
el ridícul. I la novel.la és el territori adequat per no jutjar, per
desenvolupar les subtileses sense haver de plegar-se a clixés ràpids sobre
bons i dolents. Quan Kundera parla de la “saviesa” de la novel.la, que en
parla molt bé, diu que la saviesa específica de la novel.la consisteix a
assumir aquesta incertesa en la qual estem immersos els humans, aquesta absència
de dogmes. I jo crec que és d’aquesta incertesa naix la ironia.
¿Ets una escriptora que
sap on van els seus personatges o ho vas descobrint mentre els construeixes?
Més
o menys ho sé, però sempre em sorprenen fent sentir la seva veu, que és “la
veu”, aquella veu que sento quan escric, de vegades ho he dit a les
entrevistes. L’entrevistador acostuma a fer un somriure una mica escèptic com
dient, “no serà tant”. Però realment no és una metàfora. És fonamental,
mentre escrius, sentir aquesta veu que de fet no és la de l’autor, sinó una
veu que no es pot convocar voluntàriament quan l’autor la necessita.
Les
veus narradores de les teves novel.les i contes – tant si parla un personatge
com si el discurs narratiu està focalitzat interiorment - em semblen un element
molt important a la teva obra. ¿Quina importància dónes a aquest recurs
literari en la construcció dels teus textos?
Aquí
només puc contestar el que acabo de dir: la veu es fa sentir. Pot ser en forma
de monòleg interior, de diàleg, però ella mana. Sempre que em parlen de
“recursos” sento la mateixa sensació: els “recursos” serveixen per
“recórrer” a ells. El que em passa és que la meva sensació d’absència
d’esforç, de feina, de mèrit, fa que tingui la impressió, potser falsa, de
no treballar amb recursos, de no planificar cap estratègia. Més aviat la meva
manera d’escriure sempre m’ha fet pensar en la metàfora de l’esculptor.
Hi ha com un bloc enorme que gairebé se m’apareix, perquè ha estat escrit
com “en trànsit”. L’esforç que he de fer sempre és el de polir, escapçar,
retallar. Llegir i rellegir el text, aplicar-li una mirada crítica darrere
l’altra, capes de mirada crítica, aquest diria que és el meu recurs
primordial.
Tu
has escrit novel.la i has escrit conte. ¿Trobes que cada un d’aquests gèneres
reclama un tipus de narració diferent?
No
en el meu cas. Suposo que dec de ser allò que en diuen “una escriptora
d’estil”. En aquest cas, tant l’argument com la forma triada serien
irrellevants. Vull dir que jo crec que faig sentir la meva veu (que com t’he
dit no sé si és meva), en qualsevol gènere narratiu i sigui quina sigui la
història. De fet, molts lectors m’han dit que capítols de les meves
novel.les semblen contes que es poden llegir aïlladament.
¿Creus que el conte està passant per un bon moment en català?
Sí,
però és un llarg moment. El conte, aquí sempre ha agradat força. No sé si
per què som persones de presses, o perquè els grans contistes que hem tingut
han creat aquest desig en els lectors, desig de conte.
Als
teus llibres, l’espai de l’alteritat sempre és un espai de trobada, un
espai que busca la inclusió de la figura de l’Altre/l’Altra (un marit
enganyat, un malalt o una malaltia, una mare, un estranger…), una figura que
és (ad)mirada “com
si fos sempre la primera vegada”, que diria Luce Irigaray (1984: 20), amb una
perplexitat respectuosa que n’impedeix l’objectificació. ¿Podries
parlar-me d’aquest plantejament visible a la majoria dels teus textos, ja
siguin novel.les, contes o assaig?
Al
llarg de les meves històries m’he adonat, però sempre a posteriori,
que apareixia l’obsessió de la fusió amb l’altre de manera recurrent.
M’adono passat el temps que l’ampolla de Gewurztraminer que Franz troba al
soterrani de casa a “No se sap mai”, la primera escena de la meva primera
novel.la, és tota una declaració de principis: entrar en la ment de l’altre...
I és que, ¿com es pot fer això si no és a través de la paraula escrita, de
la paraula narrada? També és cert el que dius sobre la relació ad-mirativa. I
és que res no em produeix més fascinació que l’individu i les seves formes
d’expressar allò que té al cap a l’hora de relacionar-se amb els altres.
Hi ha molts personatges
excèntrics a les teves obres, sobretot dones, que reforcen la idea d’una
pluralitat femenina rica i heterogènia . Em refereixo a personatges com la Mif
de “Marxem, papà. Aquí no ens hi volen” (2004: 7-31), la Clàudia del
conte “Exactitud” (2004: 33-49), la Marie de No
se sap mai (1996), la Glenda o les Pluquet de Com
unes vacances (1998), Júlia, la mare, de Tot un caràcter (2001), la Gilda de “Zoe hi és” (2003a: 29-46)
o la Clara de “Millor que no m’ho expliquis” (2003a: 115-140), per
citar-ne algunes. ¿Podries parlar-me del que representen per tu les teves dones
literàries?
Jo
he viscut en un món molt matriarcal, tipus “La fiera de mi niña”. Un món
dominat per la verbositat i la gràcia de les dones, per les seves mirades i
actituds, un món on les dones tenien molt de poder. A més penso que això és
especialment propi del nostre país, molt català em refereixo, tot i que això
és una opinió purament personal i no contrastada per cap estadística.
A
No se sap mai (1996), l’element fantàstic
que aportava l’ampolla de Gewürztraminer
que beuen Franz i Uwe era decisiu pel desenvolupament de la trama, com ho era
també al conte “Viciós” (2004: 65-90), amb l’homenet de la sopa
Guseridge, però la fantasia no és una presència freqüent als teus textos…
Fa
poc deia en un article al diari que com a lectors no ens hem de preocupar tant
de si una història està o no està “basada en fets reals”, perquè els
fets narrats sempre són reals, o almenys l’autor els ha viscut, i si no els
ha viscut abans, els viurà després. Amb això parlava d’una literatura
premonitòria en la que crec, una mica rimbaudiana, una literatura que convoca
tots els atzars i sovint dóna resultats sorprenents. Bé, amb tot això vull
dir que jo només escric allò que visc d’una manera o una altra. Llavors, els
elements fantàstics, doncs... o me’ls crec tan a fons que és com si els hagués
viscut, (com van ser aquests dos casos que esmentes, en què se’m van aparèixer
literalment), o res de res. Si no se m’apareixen no els passo al paper,
simplement. En fi, m’adono que parlo de veus i aparicions com si res, pensaràs
que estic camí del frenopàtic, però t’asseguro que sóc una persona a qui
no li interessen gens ni mica els fenomens paranormals, és que ni tan sols és
que no hi cregui, és que no tenen per a mi el més petit interès. L’atzar és
una força molt més gran, capaç de combinar els fets de maneres que ens
semblen extraordinàries però que al capdavall no ho són tant.
No
se sap mai (1996) capgira el que és tradicional en les històries
literàries d’adulteris femenins de les grans novel.les europees, on la dona
que no ha fet bondat sempre és castigada d’una manera o altra: des de
l’Emma Bovary de Flaubert a l’Anna Karènina de Tolstoy, l’Anna Ozores de
Clarín o la Laura “a la ciutat dels sants” de Miquel Llor. Marie, en canvi,
que controla tant la història com el discurs de la novel.la, en surt com la
triomfadora absoluta. Aquesta inversió de papers i el fet que sigui ella la
narradora, ¿quina importància tenen a la novel.la?
És
que Marie... no ha fet bondat perquè té un home molt avorrit. I perquè,
d’alguna manera, ell s’ho ha buscat. Jo crec que moltes anomenades
“infidelitats conjugals”, una paraula ben idiota, són propiciades per la
suposada víctima. Sóc dels que pensen que quan una persona deixa una via
d’accés a l’afecte és perquè la parella no els hi cobreix totes. Jo així
ho he experimentat. Només he estat fidel de cos i de ment a
una sola persona, i durant molts anys, i això és per alguna raó. Que
hi ha excepcions, seguríssim. Però en general, penso això. D’altra banda hi
ha una pregunta que m’han fet moltes vegades: ¿És Marie qui parla des del
primer moment a través de la veu de Franz? La carta final ho deixa intuir...
Sempre he contestat el mateix a aquesta pregunta: no en tinc ni idea. I
m’intriga, la veritat. D’això també me’n vaig adonar a posteriori, i
me’n van fer adonar els lectors. Bé, al final suposo que pensaràs que tinc
un “negre” a l’armari.
A
No se sap mai (1996) hi ha una crítica
molt divertida del món contemporani en què els simulacres (ja sigui en relació
amb la vida conjugal de Franz amb Marie, o amb la decoració d’una Gasthaus) són
més útils i funcionals que els models suposadament genuïns o originals que
substitueixen, tot molt à la Baudrillard…
Som
a l’època del simulacre. És una cosa que em molesta: ¿Per què, si pots
tenir l’original, has de preferir la versió light, adulterada, esguerrada? Si
no pots accedir-hi, no pots. No pots tenir un Monet o un Bacon penjat al
menjador, però si que pots tenir els lieder de Strauss. O pots tenir,
per posar un exemple més adequat, la ranxera cantada per Pedro Infante o
Negrete en comptes de la versió untada de Nocilla de Julio Iglesias. ¿Per què
no intentar fer un esforç o educar els alumnes per fer l’esforç d’accedir
en comptes de rebaixar sempre plantejaments? És el cas de la música, per
exemple. I això que jo no estic gens educada.
A
Com unes vacances (1998), l’aversió
patològica a les repeticions de Poltern Mac, ¿pot llegir-se com un rebuig
final a les seves ganes de fer el que fa tothom, de convertir-se en una persona
més convencional – després de l’educació tan poc convencional que ha
tingut a casa amb la seva mare i la seva germana -, i per tant, com una
celebració implícita de l’excentricitat, del dret a ser diferent que
representen les Pluquet?
Sí.
Per descomptat hi ha el dret a ser diferent i tota la riquesa que això crea.
Però crec que també hi ha, en aquesta novel.la, un trasfons tràgic, un
patiment implícit, tot i que hi predomina l’alegria. I és que si bé ell
assumeix el que l’hi ha tocat, que em sembla una actitud sàvia perquè ja no
pot canviar la seva infantesa, sí que és cert que cal anar amb molt de compte
amb “el dret a ser diferent”, especialment quan hi ha criatures. Vull dir
que més odiós que buscar la normalitat és buscar l’excentricitat com un
valor en ella mateixa, sense més. L’excentricitat ha de néixer de la ignorància,
de l’espontaneitat, de la natura... Si és artificial, volguda, intencionada,
es converteix en esnobisme, una cosa força insuportable.
Aquesta
aversió a les repeticions de Poltern Mac, ¿la podem llegir també com una crítica
a supòsits i valors culturals clarament qüestionables que només pel fet de
ser “repetits” sense qüestionament ni crítica es naturalitzen?
Sí,
jo crec que té moltes lectures i aquesta és una de les més encertades. Però
jo vaig repetint, per si de cas algú encara no se n’ha adonat, que no sóc
una bona teòrica de la meva pròpia obra. La malaltia de Poltern sempre em va
resultar molt peculiar. I fins i tot la pròpia novel.la. Hi ha una frase de
Kundera que sempre m’ha fet gràcia, i és quan diu allò de “una novel.la,
per ser mínimament bona, ha de ser més intel.ligent que el seu autor”. O un
novel.lista ha de ser sempre una mica més ruc que la seva novel.la, és a dir,
que no l’acabi d’entendre. Doncs bé, si li fem cas, “Com unes vacances”
és la meva millor novel.la o l’única que valdria la pena en paraules de
Kundera, perquè ni jo l’entenc. I perquè penso que admet més d’una
lectura. I que puc tornar-la a llegir, i em pot sorprendre o hi puc veure alguna
cosa nova.
Kafka em sembla que és
present a Com unes vacances (1998), a
l’episodi en què Glenda troba un cuc al seu pis de Barcelona (1998: 126-135),
però és un Kafka paròdic, un Kafka que ha llegit “La salamandra” de Mercè
Rodoreda (1997: 219-228) o “Gregor” de Quim Monzó (1996: 49-57), ¿no?
Sí,
és interessant això que dius, no se m’havia acudit. Però respecte al cuc,
he de dir que, tot i ser una escena una mica exagerada resulta que em va ocórrer
exactament com l’explico. L’única diferència és que en comptes del
Tractat de Psiquiatria que Glenda li llença, jo l’hi vaig llençar el Grévisse,
una gramàtica francesa de milers de pàgines. La resta va ocórrer exactament
com ho explico. Al respecte d’això, vull afegir una cosa que té gràcia: té
gràcia com els lectors que busquen trossets autobiogràfiques o coses que
“han passat a la realitat” sovint s’equivoquen: per exemple, aquesta és
una escena calcada de la realitat i no ho sembla. En canvi, hi ha coses molt
banals que mai no m’han passat.
L’actitud
oberta cap al canvi que s’observa a Glenda (1998) quan ho deixa tot i es
reinventa perquè la seva vida i la seva professió han deixat d’interessar-li,
o quan arrisca la seva pròpia salut mental per tal d’acostar-se del tot al
pacient que estima, és un tret característic de molts dels teus personatges
femenins que, en un moment concret, poden ser molt crítiques amb elles mateixes
i replantejar-se de dalt a baix la seva existència, com Glenda, o la seva
manera de pensar i actuar, com la Júlia narradora de Tot
un caràcter (2001), un tret que, de fet, aprèn de la personalitat de la
seva mare. Parla’m d’aquesta fluïdesa identitària de moltes de les teves
protagonistes.
Jo
no sé si aquesta fluïdesa té a veure amb una cosa que he pensat de vegades, i
és que una de les grans virtuts desaprofitades de les dones en la seva lluïta
pels seus drets ha estat la flexibilitat de que són capaces. El fet d’haver
estat durant segles en un segon pla, les ha fet, jo crec, més versàtils, més
multi-funcionals, mentre que l’home estava molt més sotmès a “la forma”,
a una carcassa rígida, perquè se li demanava, perquè se li exigia que donés
la cara i que s’ajustés a un model públicament consensuat. Ara, en els temps
de canvis que corren, la dona potser hauria pogut treure més rendiment
d’haver estat tant de temps a l’ombra, per exemple explotar més aquesta
flexibilitat. I no em refereixo al típic discurs de “la dona té qualitats
molt flexibles que resulten molt interessants per “l’empresa d’avui”, i
com a conseqüència cal “feminitzar” la societat, etc”, no. Crec que molt
millor hauria estat poder conservar alguns valors tradicionalment de
“cavaller” i per tant considerats masculins que han anat de baixa, com ara
la noblesa d’esperit, la preocupació per la dignitat i per mantenir la
paraula donada, etc, i per part de la dona, treure més partit d’aquests anys
a l’ombra: utilitzar-los per, en comptes de voler afirmar un “jo” més rígid,
com sempre ha fet l’home, al contrari, preconitzar la dissolució del jo,
fomentar les coses meravelloses que té el camaleonisme...
Aquesta
fluïdesa, que la Clàudia d’”Exactitud” confessa voler preservar (2003:
40), és menys habitual en la majoria dels teus personatges masculins,
generalment obsessius i més monolítics, ¿no és veritat? Hi ha excepcions,
però…
Sí,
de fet en part he contestat a la resposta anterior. Però pel que fa a la Clàudia
hi ha també una flexibilitat verbal que deixa al seu interlocutor aclaparat.
Probablement això té a veure amb el que hem dit. I en qualsevol cas, la dona
és la reina del verb trencador, de la rèplica ràpida... És ben sabut que en
general els millors en filosofia solen ser alumnes masculins mentre que els
millors en llengües solen ser alumnes femenins... Les dones són molt millors
en les llengües en general. També en llengües viperines.
Tot
un caràcter
(2001) és una novel.la molt innovadora, no únicament pel tema de la relació
mare - filla, sinó perquè posa en evidència els estereotips (històrics,
culturals) que sempre atrapen la figura materna i reivindica la mare no com un
ésser perfecte a qui la filla semblava no entendre, sinó com un ésser històric,
amb uns desigs i una existència que van més enllà de les definicions
biologistes, i ens fa adonar de l’exili cultural de la figura materna a la
psiconanàlisi freudo-lacaniana. ¿Com va ser que t’interessessis per aquest
tema?
¿Quedaré
com una gran ignorant si et dic que en aquesta novel.la, La Veu va ser
primordial, la veu m’ho va dictar tot de dalt a baix? La veritat és que
quedar com una ignorant no m’importa gens, el que m’empipa és que al final
semblarà que realment sóc propensa als fenòmens paranormals. Espero que
s’entengui: aquest era un tema que duia a dintre plegat, condensat, de sobte,
es va desplegar amb magnificència i la veu va començar a parlar-me. Ës la
novel.la més “esculptural” que he escrit, en el sentit que he donat abans a
aquest terme: va aparèixer en un bloc, un discurs que discorria en espiral, i
només vaig haver d’endreçar-lo, que és la part que porta més feina. Des
del punt de vista emocional també va ser una novel.la molt dura, la més difícil
que havia fet, però també la més alegre i divertida. La Júlia és molt
divertida. I la recepció que es va fer del personatge va suposar per a mi tota
una sorpresa. Hi havia des dels que deien “que l’aguanti qui pugui” fins
els que deien amb nostàlgia que “d’aquestes dones ja no se’n fan”,
“s’ha trencat el motllo”, etc. Hi havia rebuig o enamorament fascinat, no
hi havia terme mig. Per a mi, la part divertida de la novel.la guanya per K.O.
sobre la prat inquietant. Però aquesta és només la meva opinió.
Al conte “Millor que no
m’ho expliquis” (2003a: 115-140), la protagonista és Clara, una dona amb càncer
i un cinquanta per cent de possibilitats de no morir-se de la malaltia. Tu no
concretes en cap moment el tipus de càncer que té. ¿Per què? ¿Es perquè no
vols “feminitzar” el càncer en aquesta història?
Exactament.
Però sobre tot, és que aquest conte és molt auto-biogràfic, i justament el càncer
no el tenia una dona, sinó un home, el meu. Els papers estan una mica canviats.
La reacció de dignitat i valor enfront de la malaltia jo la vaig viure per part
d’ell. Pel que fa a mi, em van desaparèixer totes les pors que havia tingut.
Però aquesta reacció, i també les pors, és a dir, els temes que s’hi
tracten no són patrimoni ni dels homes ni de les dones. Tota persona es pot
enfrontar-se amb enorme força a aquestes coses, i gairebé tots tenim aquesta
força a dintre. Per tant, no era un tema gens sexista. Si es tractés del
dolor, en general diria que la dona té molta més resistència al dolor i hi
està més acostumada. Però d’una banda aquest no era el tema del conte, no
era la malaltia com a generadora de dolor físic, sinó la malaltia com a amenaça
a la vida. D’altra banda l’home de qui em vaig inspirar era molt peculiar,
no responia als cànons.
Trobo
molt divertida la preocupació metalingüística que sempre hi ha als teus
textos, des dels neologismes de No se sap
mai (1996) a l’obsessió pel significat dels mots en contacte amb altres
mots de l’hiponcondríac de “Viciós” (2004). Aquest, però, és un
aspecte que a més de fer-nos riure planteja problemes molt seriosos, com les
dificultats amb el llenguatge de Poltern Mac (1998) o el desig de Clara
d’acabar amb el secretisme i els tabús que envolten el càncer (2003a:
117-140). ¿És deformació professional aquesta atenció tan teva a les
paraules?
Sí,
és que les paraules són acció, les paraules construeixen, les paraules fan
viure i fan reviure... Per a mi, no hi ha vida sense paraules, vida sense
llenguatge... No em refereixo només a la paraula parlada, sinó a tots aquells
llenguatges creadors de conceptes, com ara un llenguatge que sempre m’ha
fascinat, que és el dels sords-muts.
“Millor que no m’ho
expliquis” (2003a: 115-140) és un conte força proper a la reflexió que fa
Susan Sontag sobre el càncer a Illness as
Metaphor (1991). ¿Hi estàs d’acord?
No
l’he llegit. Però me’l llegiré. De tota manera, per bé que es va parlar
molt de l’originalitat del plantejament en el meu conte, fins al punt que
alguns l’acusaven de “poc realista” en el sentit que una persona no pot
sentir-se així quan està malalta, etcètera, mai no he acceptat aquestes
acusacions. Només la gent a qui mai no li ha passat cap desgracia grossa (entre
els quals no em compto), pot parlar així, perquè parlen des de l’aprensió,
des de la por, i sovint, com em deia l’altre dia un amic a qui mai no li ha
passat res de dolent a la vida, des del pur pànic. Però enfrontar-se a una
malaltia amb coratge i amb dignitat i fins i tot amb alegria, no és en absolut
excepcional. Hi ha una veritat antiga: l’acció ens allibera, ens fa viure en
el pur present, ens fa lluitar i per tant estar, en certa manera, alegres i
actius. I, ben sovint, quan has de lluitar contra una malaltia et sents així.
Però fins i tot en l’estat de “no hi ha res a fer”, he conegut com les
persones s’hi enfronten d’una manera admirable... És que, ¿què coi ens
pensem que és la vida? ¿Una tómbola? Doncs més o menys. Jo n’accepto tots
els regals, els bons i els menys bons. A més, no hi ha una altra opció.
Ostres, no em vull posar filosòfica que no en sé. El filòsof de casa, que era
el meu home, sempre m’ho deia i tenia molta raó: Dedica’t a narrar, és
cosa teva. No reflexionis, sisplau. Era una broma entr enosaltres, però tenia
molta raó. A ell li hauria agradat ser el novel.lista de la família, sempre
deia, però era de natura filosòfica. A mi m’hauria encantat ser la filòsofa,
però tinc fusta de novel.lista. Per això entre altres coses estàvem molt ben
complementats.
En
els textos teus sovint que hi ha una aposta molt clara per una construcció de
la identitat (o de les identitats) que és possible no a partir d’una suposada
estabilitat del subjecte, sinó gràcies a la interacció amb els altres, amb
qui s’estableix una relació complementària i beneficiosa, per exemple, entre
parelles que s’estimen però no s’anul.len l’un a l’altre, tot al
contrari, com la de “La contrasenya” (2003a: 7-28) o la de “Millor que no
m’ho expliquis” (2003a: 115-140). Però també entre les generacions de
Lises i Adrisses a “La finestra” (2004: 51-63), o el Cots i el Bolo Biosca
de “Marxem, papà. Aquí no ens hi volen” (2004: 7-31), encara que no
s’arribin a dirigir mai la paraula. ¿És important per tu aquest plantejament
interactiu de la identitat?
Molt,
tinc molt clar que ens construïm els uns als altres. Les persones, som. Entre
d’altres coses, aquells que hem estimat, aquells amb qui hem interactuat. El pòsit
que ens deixen és més intens, viu, ric i persistent que qualsevol vivència,
qualsevol lectura, qualsevol viatge, qualsevol altra cosa.
¿Tens intenció de tornar a escriure assaig com ho vas fer per
reflexionar sobre la presència japonesa a Catalunya a Hi
són però no els veus (2003b)?
Bé,
això va ser una cosa divertida. Primerament, el director de El Pais setmanal em
va demanar un dia un article sobre l’adopció de la nostra filla, jo mai no
havia escrit res tan “realista”, i d’altra banda tampoc no tenia pensat
reflexionar a fons sobre el tema de l’adopció, almenys no pas encara. Però
l’encàrrec em va fer pensar-hi i així vaig començar a, de tant en tant,
enviar algun article llarg sobre temes diversos. Aquest era el meu contacte amb
la “no-ficció”. Un dia vaig escriure sobre els japonesos que viuen al meu
barri. Són articles que, al capdavall, estan escrits amb la meva visió
d’escriptora, vull dir sense tècnica periodística, perquè no en tinc. Després
de sortir l’article, a Edicions 62 em van demanar de fer-ne un llibre amb les
“restes” (jo sempre he de condensar els articles perquè sempre tinc més
text del que hi cap, és la meva creu), i així va sorgir el llibre. De tota
manera el llibre és pràcticament l’article, tan sols una mica ampliat. La
cosa divertida va ser que arran del llibre em van cridar de diversos programes,
etc, i en fi, allà on parlaven de japonesos, allà em convidaven. És aquesta
perversitat dels “media”, que poden convertir en un expert en japonesos a
algú que no en té ni idea, com ara jo. A veure, en el terreny de la no-ficció
sóc conscient que la meva gràcia (si en tinc alguna), és precisament aquesta:
parlar d’un tema sense prejudicis, des de la ignorancia més absoluta, des de
la perplexitat. Crec que és un punt de vista tan vàlid com quaslveol altre. Sí
que és cert que molta gent em va fer arribar com li havia agradat un
plantejament que ells trobaven original o fresc o innovador, però l’única
cosa que hi vaig posar va ser meva curiositat per damunt de tot.
¿Què estàs escrivint ara?
El
llibre que mai no hauria volgut escriure. Hi parlo de l’amor de la meva vida,
del meu home, del pare de la meva filla, del meu mestre, del meu amant, uf, ha
estat tantes coses per a mi... Sense ell, que ho era tot, la meva vida ha quedat
fragmentada en mil trossets més petits... Era tot apostat a un sol número, ara
la meva vida ha canviat. Cada funció que ell exercia, ara l’he de trobar per
separat, en persones diferents.... Això obre una nova etapa en la meva vida,
però tinc la sort que la meva curiositat antropològica sempre ha estat més
forta que els patiments més terribles. En veritat, sempre m’he considerat una
persona molt ben entrenada pel patiment. I encara que l’entrenament és dur,
quan vénen mal dades té molts avantatges estar entrenat.
REFERÈNCIES
Bailin,
Katarzyna Olga (2004). Conversaciones
literarias con novelistas contemporáneos. Londres: Támesis.
Belsey,
Catherine (1994). Desire. Love Stories in
Western Culture. Oxford: Blackwell.
Freixas,
Laura (2000). Mujeres y literatura.
Barcelona: Destino.
Irigaray,
Luce (1984). Éthique de la différence
sexuelle. París: Les Éditions de Minuit.
Monsó,
Imma (1996). No se sap mai. Barcelona:
Edicions 62.
___________
(1998). Com unes vacances. Barcelona:
Edicions 62.
___________
(2001). Tot un caràcter. Barcelona:
La Magrana.
___________
(2003a). Millor que no m’ho expliquis.
Barcelona: La Magrana.
___________
(2003b). Hi són però no els veus.
Barcelona: Edicions 62.
____________
(2004 [1997]). Marxem, papà. Aquí no ens
volen. Barcelona: La Magrana.
Monzó,
Quim (1996). Guadalajara. Barcelona:
Quaderns Crema.
Rodoreda,
Mercè (1997). Una campana de vidre.
Antologia de contes. A cura de Carme Arnau. Barcelona: Edicions 62.
Showalter,
Elaine (1977). A Literature of Their Own:
British Women novelists from Brontë to Lessing. Princeton, Guildford:
Princeton University Press.
Sontag,
Susan (1991 [1978]). Illness as Metaphor
& AIDS and Its Metaphors. Londres: Penguin.