ENTOMOLOGIA
EMPÀTICA
Un
home de paraula, Imma Monsó,
L'Avenç,
gener 2007
Vicenç
Pagès Jordà
Ho havíem
intuït a partir de la lectura de llibres anteriors, però amb Un home de
paraula ha esdevingut un fet incontrovertible: si Imma Monsó (Lleida, 1959) és
una autora excepcional és perquè posseeix les dues qualitats més preades. En
primer lloc, és una persona, és a dir, està disposada a mostrar una gamma àmplia
de sentiments complexos més enllà de la paròdia i dels exercicis d'estil.
Sovint l'autor d'un llibre domina els instruments d'escriptura, però no vol -o
no pot- comprometre's d'una manera íntima, és a dir, no intercanviable de
manera automàtica. Assistim, llavors, a desplegaments retòrics on tota
l'energia creadora se situa en el nivell de la combinació lèxica i sintàctica,
al servei d'històries semblants a les que ja hem llegit altres vegades, com si
l'únic mèrit exigible a un escriptor fos el d'actualitzar les trames seculars
que comparteix amb el lector. En el millor dels casos es produeix, llavors, un
plaer no gaire diferent del que experimenta l'espectador davant una encertada
obertura d'escacs o una ofensiva futbolística que acabi amb un gol més o menys
acrobàtic. El lector agraeix l'enginy invertit, la destil·lació cerebral o
muscular, sense ni tan sols aspirar a rebre revelacions de la part desconeguda
de l'ànima -dels participants o de la seva.
A l'altra
banda de l'espectre trobem aquelles persones matusserament propícies a
l'estriptís sentimental, que no tenen cap pudor a l'hora de mostrar les seves vísceres
degotants, sense ni tan sols prendre's la molèstia d'intentar convertir-les en
res semblant a una "obra". Es tracta de vivències transparents,
desordenades, insignificants, ensopides per un ego que es creu únic i que,
doncs, oblida que els llibres es componen de paraules, no pas d'experiències. Són
històries semblants -si no pitjors- a les que sentim a la cua de la
carnisseria, quan algun client exposa generosament les seves misèries sense la
menor cura per construir un estil. Els autors d'aquesta mena de llibres no tenen
el costum de llegir, i afortunadament, pocs lectors tenen el costum de
llegir-los a ells.
Els autors
que m'interessen, en canvi, són aquells que, una vegada adquirit l'ofici, una
vegada esmolades les capacitats creatives, una vegada assimilades les lliçons
dels grans mestres, s'atreveixen a plasmar-se -parcialment, artísticament- a
ells mateixos. Quan l'art i la vida estableixen una aliança fidel, el resultat
és perdurable. Ho acabem de veure al llibre Un home de caràcter, d'Imma Monsó,
que es pot definir com una sòlida aportació al dol literari, o bé a la
literatura del dol, ja que resulta difícil escatir quin és el substantiu més
pertinent en aquest cas.
Imma Monsó
va perdre l'home que estimava, l'home amb qui havia conviscut setze anys, de
1987 a 2003. Un home de paraula explora aquesta relació, l'origen, l'evolució
i el final. Aquest és el material, humà i doncs fràgil, amb què està
construït el llibre. L'autora alterna dos tipus de capítols. D'una banda, els
que rememoren els primers passos de la relació, els acostaments i la
consolidació, escrits en tercera persona. De l'altra, els que narren la
malaltia, les esperances, el final i l'epíleg sense ell, narrats en primera
persona. El lector accedeix successivament, així, a les dues cares de la història,
a l'inici i al final, a l'amor i la mort. Són els grans temes de l'art, que només
es poden renovar a través de la reflexió i de l'experiència.
Un dels
aspectes que sobta més d'Un home de paraula és l'elevat nivell
d'autoconeixement que mostra l'autora, que construeix un personatge tan original
com coherent, amb unes idees pròpies sobre l'amor i sobre la mort que el
lector, encara que no les comparteixi, troba respectables i, molt sovint,
envejables. Per no caure en excessos emocionals, Imma Monsó té cura de
distanciar-se d'ella mateixa, d'observar-se amb l'objectivitat d'un entomòleg -d'un
entomòleg empàtic. El primer que fa és canviar-se el nom. Alguns passatges
incorporen dosis d'humor negre que en desactiven, en part, la càrrega patètica.
A mesura que anem llegint, la parella formada per Lot i el Cometa assoleix uns
nivells de complicitat i comunió -silenciosa i lingüística-, que només
trobem en la Maga i Horacio Oliveira, en Jane Eyre i Edward Rochester, en
Glenda Berna i Poltern Mac:
"Li
diré Cometa. Aquest és el sobrenom que tenia quan el vaig conèixer. Ja li
anava bé. Per què li deien així, ho ignoro. Però em puc imaginar cent raons:
perquè els cometes s'escapen sempre. Perquè desprenen calor. Perquè deixen un
llarg rastre lluminós. Perquè semblen lleugers, lleugers en la distància, com
el seu cos leptosomàtic, com la seva figura quan el veies venir de lluny,
esvelta i elongada. Perquè, com els cometes d'òrbita, sempre tornava, però,
com els cometes d'òrbita, sempre era possible la sospita, una remota
possibilitat, que no tornés."
Un home de
paraula conté elements de les tres novel·les anteriors d'Imma Monsó: la
iniciació sentimental, la importància de les vacances com a períodes epifànics,
l'humor com a distància profilàctica, i sobretot l'acoblament feliç entre
personatges rars, sensibles i finalment entenedors i fins pròxims: l'amor com a
experiència completa, que comporta la unió gairebé utòpica entre dos
personatges clarament diferenciats que estimen l'altre sense renunciar a la seva
individualitat. El narrador d'Un home de paraula recorda en més d'un aspecte la
protagonista de Tot un caràcter. Personalment, m'agrada veure els
protagonistes dels dos últims llibres com aproximacions literàries i intuïtives
a l'universal femení i masculí, respectivament.
¿És
important establir si Imma Monsó ha escrit un volum autobiogràfic o una novel·la?
No ho sé del cert, i en tot cas només ella té la resposta. Pel que fa a la
construcció dels personatges, a la fluïdesa dels diàlegs, al desplegament de
l'acció, a l'especejament sistemàtic de tòpics, posseeix sens dubte totes les
característiques d'una obra de ficció. La capacitat de literaturitzar que
mostra Imma Monsó és igualment formidable tant si l'aplica a la invenció com
a la vivència. Ben mirat, la paraula ficció prové del llatí
fictor-fictoris, un substantiu que posseeix una gamma de significats que van des
d'autor, artífex, artesà fins a escultor, modelador. Tant si està basat en
fets reals com si és fruit de la imaginació, el text s'esculpeix fins que
queda, com és el cas, versemblant i sobretot esfèric.
Quan, a la
primera meitat del llibre, la veïna pregunta a la narradora si té llibres per
afrontar la mort, ella pensa: "En aquesta casa, no tenim altra cosa".
Poques pàgines abans del final, la narradora reprèn la mateixa qüestió, amb
unes paraules que tancaran aquesta ressenya, i que podrien servir per tancar-ne
qualsevol altra:
"Diuen
que és difícil, explicar la mort als nens, quan no s'és religiós. Elles no
tenien religió de cap mena, quatre principis sòlids, i prou. Però
tenien la ficció, que feia totes les funcions que necessitava l'esperit: la
nena havia estat educada en aquesta creença. Eren creences alegres, autèntiques,
que no enganyaven ningú. No els calia inventar cap superstició ni cap gran
sistema ideològic, quan sabien que el Quixot o Madame Bovary, Hans Castorp o
Holden Caulfield eren, a més d'immortals, més reals que qualsevol persona que
hagués existit en el temps d'aquells personatges".
HISTORIA
DE UN DUELO
J.
ERNESTO AYALA-DIP
EL
PAÍS, Babelia, sábado 9 de diciembre 2006
No es
nueva en la obra de la escritora catalana Imma Monsó (Lleida, 1959) su
contrastada capacidad narrativa para juntar en una sola pieza el dolor y la
alegria. No habría más que leer el libro de relatos Mejor que no me lo expli
ques (Alfaguara, 2004). Los contrastes psicológicos es otra materia que también
domina a la perfección la autora. Si a ello sumamos su imponente bagaje estilístico,
un bagaje amasado con un estudiadísimo sentido de la distancia y la proximidad
(para ello recomiendo su novela Todo un carácter, Alfaguara, 2001), tenemos
entonces algunos de los resortes para entender su nuevo li bro, Un hombre de
palabra. Yo recomendaría que los lectores no hicieran caso a la contraportada
de su edición en castellano. Se habla allí de novela. Yo sostengo que no lo
es. Otra cosa es que todos los dispositivos que utiliza la escritora son
literarios: envidiable dominio de la lengua literaria, de sus recursos retóricos,
de sus registros. Qué otra cosa podría hacer alguien que ha demostrado
sobradamente que los domina con reconocida solvencia. Que incluya en su libro
algunos más propios de la ficción, como una voz omnisciente, no es suficiente
para decidir que Un hombre de palabra es una novela. Este es un relato autobiográfico.
En él se nos cuenta la historia de un duelo. El que la autora necesita, como
todo ser humano de una forma u otra, cuando se le muere el compañero con el que
ha compartido los años más importantes y felices de su vida.
Un hombre
de palabra está estructurado mediante capítulos alternos escritos en tercera
persona y en primera. Imma Monsó se convierte a sí misma en Lot, la mujer al
borde de la desesperanza y un infinito tedio hasta que aparece en su vida el
Cometa, nombre que le da a su compañero. Acepto un alto grado de ficcionalidad
en es ta historia, ficcionalidad que viene dada en todo caso por la naturaleza
de personaje literario que arrastra el Cometa. El Cometa se nos aparece bajo la
mirada de Lot Monsó como un ser sin fisuras. No es el hombre perfecto pero sí
es el hombre perfecto de la autora. Un hombre de palabra no es una novela, pero
ello no quita que entre sus sentidas y lúcidas páginas se esconda una historia
de amor digna de una novela. Y no precisamente de una novela cualquiera de amor.
El relato del duelo, como reflexión sobre la muerte y los muertos (no es casual
que Monsó se refiera al cuento de James Joyce, Los muertos) es de una
delicadeza ejemplar, sin aspavientos liricoides, con esa sobriedad de las
calladas elegías, no exenta de humor, a veces de un humor extraordinariamente
punzante y liberador.
Un hombre
de palabra. Irnrna Monsó. Traducción de la autora. Alfaguara. Ma drid, 2006.
247 páginas. 17,50 euros.Un home de paraula. La Magrana. Barcelona, 2006. 256 páginas.
UN
TRIOMF ABSOLUT
Ponç
Puigdevall,
El
País, edició Catalunya.
Un
home de paraula- Imma Monsó La Magrana - Barcelona, 2006. 253 pàgines
En el pròleg
a un deIs llibres intel-lectualment més excitants que s'han publicat aquesta
temporada, Post Mortem, d' Albert Caraco, Justo Navarro escriu el segiient:
"Morir no es una cuestión personal, sino una trama amorosa, de vida y
tumba en común. Desaparece la persona amada y uno se siente desaparecer. No es
un delirio, es un razonamiento que se realiza a la vez que se piensa". Una
cosa semblant és el que fa Imma Monsó (Lleida, 1959) a Un home de paraula per
conjurar la mort de l'home amb qui va conviure durant 16 anys. (…) Era l'hivem,
plovía a bots i barrals, i tota la felicitat del món semblava respirar arreu,
sense que enlloc fos possible descobrir-hi cap indici que avísés que l'home
que havia vençut la malaltia que moriria, hores després, a causa d'un infart.
En un conte titulat Millor que no m'ho expliquis, Imma Monsó va utilitzar l'anècdota
autobiogràfica del càncer per escriure una historia on ensenya que els drames
personals sempre es poden relativitzar, i amb l'ús del sentit de l'humor
aconseguia que el plaer triomfés sobre la tristesa i el dolor.
A Un home
de paraula, Monsó aplica el mateix recurs per narrar en forma de novel.la les
peripècies viscudes després de la mort del seu company -en primera persona
perquè el dol és immediat- i contrapuntejada pels avatars de la seva historia
d'amor al llarg deIs anys -en tercera persona perque es basa en el record-. No
hi són absents els trets característics que marquen el ritme i el so de la
literatura que practica Imma Monsó: la descripció dels fets i de les coses
adquireixen una obsessió glacial, i l'analisi metòdica de les conductes de la
gent atorguen a l'atmosfera narrativa una espècie d'atabalament daustrofobic,
pero aquí tot apareix summament enriquit perque no hi ha cap racó on no
bategui la ironia afectuosa que va amarar la relació de la parella, no hi ha
cap episodi que no porti tenyit el color de la complicitat, no hi ha cap pàgina
on no es flairi l'aroma de les intensitats de la placidesa. Observar els
viaranys per on discorre la pena d'una absència és una decisió literària
farcida de riscos perque sempre hi pot haver la temptació del lament excessiu i
el panegíric sobrecarregat de valors i virtuts, pero Imma Monsó l'evita amb
classe i mestria gracies a les estrategíes de l'humor i de la mirada freda amb
què s'enfronta al relat dels absurds que pauten la vida quotidiana després de
1'experiència de la mort. El lector no pot estar-se de somriure satisfet quan
va llegint la recapitulació dels costums i les excentricitats d'un home absent
que era tot un caràcter i que va saber meravellar, sorpresa agradable rere
sorpresa agradable, 1'existència de l'autora. El lector tampoc no pot amagar el
somriure feliz quan va descobrint les argúcies vitals amb què Imma Monsó
s'enfronta a la realitat de la mort per superar-la, la confiança en el poder de
les paraules reconvertides en literatura i la valentia alegrement desesperada
amb què combat la sobtada solitud. Més enllà de la veu d'Imma Monsó, queda
el retrat impecable i el record commovedor de les vicissituds d'un home que, a
partir d'ara, forma part del bagatge de 1'alta literatura perquè protagonitza
Un home de paraula, una crònica testimonial en forma de novel'la que emociona,
alegra i representa un triomf absolut sobre el dolor de la mort. Imma Monsó no
tan soIs ha escrit el llibre d'immensa qualitat que era obligatori esperar
d'ella després de les seves més que notables novel'les, sinó que també ha
tingut el goig d'ensenyar que la seva escriptura pot reunir sense estridències
la força del plaer i el valor de la catarsi.
La escritora catalana Imma Monsó aborda una historia real, triste como
la muerte, con las armas de la literatura y el sentimiento amoroso
12/02/2007 JUAN BOLEA
Es posible que sea ésta una de esas novelas que,
para su óptimo disfrute y comprensión, requiera de un cierto estado de ánimo.
Sereno o melancólico, quizá, y, en cualquier caso, alejado de las prisas y
ajetreos de la vida de hoy; y también de esos otros textos más dados al
consumo que se leen sin necesidad de reflexiones o pausas.
Porque cuando se habla de la muerte hay ya como un
telón de fondo, oscuro y denso, que recorta las páginas del libro, y hasta
parece que el ánimo se sobrecoge y prepara para un momento de silencio y
respeto.
La muerte, en las letras, es un tema principal
siempre que no se emplee como tema principal. Y, si así se hace, tal como
suscribieron Miguel Delibes (Cinco
horas con Mario) o Paco Umbral (Mortal y rosa), habría que afilar las armas suficientes para alejar
del lector el espectro de la desesperanza y del miedo, combatiendo esa tan
temida muerte con romanticismo, humor, escepticismo, ironía, desenfado, incluso
con la religión, que a tantos consuela.
Imma
Monsó se ha enfrentado a la muerte y al tiempo, al desamor y al olvido en su
última, compleja, catártica y recomendable novela, Un hombre de palabra. Un texto cuajado de pasajes verídicos, de
hechos reales, de recuerdos vívidos y vividos sobre la relación que la propia
autora mantuvo con el hombre con quien convivió durante dieciséis años, hasta
que la muerte le separó de ella. En los capítulos pares, la escritora nos irá
relatando el proceso de la enfermedad, la lenta tarea, la demolición de la
muerte; en los impares, una alegría natural, el estado radiante de un amor cómplice,
extendido a las pequeñas cosas del ámbito doméstico, a la imaginación, a los
gustos culturales y estéticos. La muerte del amante supone para Monsó un golpe
de naturaleza desconocida, un aldabonazo de crueldad e incomprensión; pero,
lejos de abandonarse a la desesperanza o a la autocompasión, la escritora
luchará con las únicas defensas que, aun débilmente, le quedan en pie: la
palabra, la escritura, esa salmodia mágica capaz de conjurar los aspectos más
desdichados de la naturaleza humana.
Durante tres años, sobreponiéndose a su dolor, la
autora catalana redactará esta conmovedora historia de amor póstumo, que es,
también, un símbolo de la lucha contra la muerte, y contra las leyes del
olvido, por medio de la literatura. Intentará por todos los medios revivir a su
amante, incorporarlo a su presente continuo, llevarlo consigo --afirma en el
libro--, como una segunda piel o como ese tipo de gafas colgadas de una cinta
que nunca sabemos a ciencia cierta si llevamos puestas o no.
Una novela muy personal, muy sincera. Muy femenina,
probablemente, pero que ataca un tema grande y eterno, como la muerte, pero sin
adjudicarle el eje del relato, que sostendrá el amor.
Dicen de su autora, de Inma Monsó, que ya es
imprescindible en su lengua natal, la catalana, en la que redacta. En esta ocasión,
ella misma se ha traducido al castellano, por lo que podemos apreciar en su
dimensión este texto empático.
Juan Bolea. Escritor y periodista
|
|
|
ALEX
SUSANNA Diari
"El Mundo" Una obra que neix
amb vocació terapèutica de treball sobre el dol, però que pel fet que
qui l'escriu és una escriptora que hi aplica mètode i forma -que disposa
del material en brut que la vida fatalment li ha proporcionat per tal
d'extreure'n el màxim rendiment: «El dol és treball i elaboració,
activitat i transformació, i jo en sóc una viciosa, de les activitats de
transformació»- de mica en mica assoleix aquella mena de qualitat
narrativa, diria de grandesa si aquesta no fos una paraula massa grandiloqüent,
que només de tard en tard es produeix. La d'aquells textos que no sols
ens convencen de seguida de la raó de la seva existència sinó que ho
fan proveïts d'un creixent poder persuasiu per tal com tenim la impressió
d'estar assistint en directe al revelat d'unes experiències d'allò més
colpidores, íntimes i delicades i, per això mateix, difícils de
compartir i comunicar sense caure en el sentimentalisme. L'escriptura,
doncs, com una eina summament eficaç per emprendre el propi treball sobre
el dol, però la literatura com l'antídot més eficaç contra la Mort: de
fet, com l'única possibilitat de guanyar-li en un cert sentit la partida.
Aquesta és la diferència essencial entre una escriptura que es vol
merament funcional i una altra que aspira a alguna cosa més. I, per això,
podem acabar dient que la victòria de l'autora davant la pèrdua
irreparable del marit és haver-lo convertit en «un home de paraula»
(literalment i en tots els sentits) i, pel que fa a la filla, en «un pare
de paraules». De fet, tota l'obra traspua de cap a cap una immensa fe en
«el poder de les paraules», i és d'això que en prové la seva força:
«Un teixit de paraules és com una ceba que mai no acabes de pelar. Per més
vegades que el visitis, pots continuar pelant (...) Conté infinites
possibilitats. És la ceba inacabable (...) Allò que més s'assembla a un
tros de vida». Això és el que la narradora diu parlant del llibre
inacabat del seu home, però és també el que tot lector pensarà després
d'haver llegit el seu. Al costat d'obres
com Un dol observat de C.S.Lewis o El año del pensamiento mágico de Joan
Didion, Imma Monsó entra per la porta gran en un gènere tan exigu com
necessari: el dels llibres sobre el dol. Obres que ens acompanyen com
poques i restitueixen a la literatura una grandesa de què sovint la
mateixa vida n'és òrfena. |