ENTOMOLOGIA EMPÀTICA

Un home de paraula, Imma Monsó,

L'Avenç, gener 2007

Vicenç Pagès Jordà

Ho havíem intuït a partir de la lectura de llibres anteriors, però amb Un home de paraula ha esdevingut un fet incontrovertible: si Imma Monsó (Lleida, 1959) és una autora excepcional és perquè posseeix les dues qualitats més preades. En primer lloc, és una persona, és a dir, està disposada a mostrar una gamma àmplia de sentiments complexos més enllà de la paròdia i dels exercicis d'estil. Sovint l'autor d'un llibre domina els instruments d'escriptura, però no vol -o no pot- comprometre's d'una manera íntima, és a dir, no intercanviable de manera automàtica. Assistim, llavors, a desplegaments retòrics on tota l'energia creadora se situa en el nivell de la combinació lèxica i sintàctica, al servei d'històries semblants a les que ja hem llegit altres vegades, com si l'únic mèrit exigible a un escriptor fos el d'actualitzar les trames seculars que comparteix amb el lector. En el millor dels casos es produeix, llavors, un plaer no gaire diferent del que experimenta l'espectador davant una encertada obertura d'escacs o una ofensiva futbolística que acabi amb un gol més o menys acrobàtic. El lector agraeix l'enginy invertit, la destil·lació cerebral o muscular, sense ni tan sols aspirar a rebre revelacions de la part desconeguda de l'ànima -dels participants o de la seva.

A l'altra banda de l'espectre trobem aquelles persones matusserament propícies a l'estriptís sentimental, que no tenen cap pudor a l'hora de mostrar les seves vísceres degotants, sense ni tan sols prendre's la molèstia d'intentar convertir-les en res semblant a una "obra". Es tracta de vivències transparents, desordenades, insignificants, ensopides per un ego que es creu únic i que, doncs, oblida que els llibres es componen de paraules, no pas d'experiències. Són històries semblants -si no pitjors- a les que sentim a la cua de la carnisseria, quan algun client exposa generosament les seves misèries sense la menor cura per construir un estil. Els autors d'aquesta mena de llibres no tenen el costum de llegir, i afortunadament, pocs lectors tenen el costum de llegir-los a ells.

Els autors que m'interessen, en canvi, són aquells que, una vegada adquirit l'ofici, una vegada esmolades les capacitats creatives, una vegada assimilades les lliçons dels grans mestres, s'atreveixen a plasmar-se -parcialment, artísticament- a ells mateixos. Quan l'art i la vida estableixen una aliança fidel, el resultat és perdurable. Ho acabem de veure al llibre Un home de caràcter, d'Imma Monsó, que es pot definir com una sòlida aportació al dol literari, o bé a la literatura del dol, ja que resulta difícil escatir quin és el substantiu més pertinent en aquest cas.

Imma Monsó va perdre l'home que estimava, l'home amb qui havia conviscut setze anys, de 1987 a 2003. Un home de paraula explora aquesta relació, l'origen, l'evolució i el final. Aquest és el material, humà i doncs fràgil, amb què està construït el llibre. L'autora alterna dos tipus de capítols. D'una banda, els que rememoren els primers passos de la relació, els acostaments i la consolidació, escrits en tercera persona. De l'altra, els que narren la malaltia, les esperances, el final i l'epíleg sense ell, narrats en primera persona. El lector accedeix successivament, així, a les dues cares de la història, a l'inici i al final, a l'amor i la mort. Són els grans temes de l'art, que només es poden renovar a través de la reflexió i de l'experiència.

Un dels aspectes que sobta més d'Un home de paraula és l'elevat nivell d'autoconeixement que mostra l'autora, que construeix un personatge tan original com coherent, amb unes idees pròpies sobre l'amor i sobre la mort que el lector, encara que no les comparteixi, troba respectables i, molt sovint, envejables. Per no caure en excessos emocionals, Imma Monsó té cura de distanciar-se d'ella mateixa, d'observar-se amb l'objectivitat d'un entomòleg -d'un entomòleg empàtic. El primer que fa és canviar-se el nom. Alguns passatges incorporen dosis d'humor negre que en desactiven, en part, la càrrega patètica. A mesura que anem llegint, la parella formada per Lot i el Cometa assoleix uns nivells de complicitat i comunió -silenciosa i lingüística-, que només trobem en la Maga i Horacio Oliveira, en Jane Eyre i Edward Rochester,  en Glenda Berna i Poltern Mac:

"Li diré Cometa. Aquest és el sobrenom que tenia quan el vaig conèixer. Ja li anava bé. Per què li deien així, ho ignoro. Però em puc imaginar cent raons: perquè els cometes s'escapen sempre. Perquè desprenen calor. Perquè deixen un llarg rastre lluminós. Perquè semblen lleugers, lleugers en la distància, com el seu cos leptosomàtic, com la seva figura quan el veies venir de lluny, esvelta i elongada. Perquè, com els cometes d'òrbita, sempre tornava, però, com els cometes d'òrbita, sempre era possible la sospita, una remota possibilitat, que no tornés."

Un home de paraula conté elements de les tres novel·les anteriors d'Imma Monsó: la iniciació sentimental, la importància de les vacances com a períodes epifànics, l'humor com a distància profilàctica, i sobretot l'acoblament feliç entre personatges rars, sensibles i finalment entenedors i fins pròxims: l'amor com a experiència completa, que comporta la unió gairebé utòpica entre dos personatges clarament diferenciats que estimen l'altre sense renunciar a la seva individualitat. El narrador d'Un home de paraula recorda en més d'un aspecte la protagonista de Tot un caràcter.  Personalment, m'agrada veure els protagonistes dels dos últims llibres com aproximacions literàries i intuïtives a l'universal femení i masculí, respectivament.

¿És important establir si Imma Monsó ha escrit un volum autobiogràfic o una novel·la? No ho sé del cert, i en tot cas només ella té la resposta. Pel que fa a la construcció dels personatges, a la fluïdesa dels diàlegs, al desplegament de l'acció, a l'especejament sistemàtic de tòpics, posseeix sens dubte totes les característiques d'una obra de ficció. La capacitat de literaturitzar que mostra Imma Monsó és igualment formidable tant si l'aplica a la invenció com a la vivència.  Ben mirat, la paraula ficció prové del llatí fictor-fictoris, un substantiu que posseeix una gamma de significats que van des d'autor, artífex, artesà fins a escultor, modelador. Tant si està basat en fets reals com si és fruit de la imaginació, el text s'esculpeix fins que queda, com és el cas, versemblant i sobretot esfèric.

Quan, a la primera meitat del llibre, la veïna pregunta a la narradora si té llibres per afrontar la mort, ella pensa: "En aquesta casa, no tenim altra cosa". Poques pàgines abans del final, la narradora reprèn la mateixa qüestió, amb unes paraules que tancaran aquesta ressenya, i que podrien servir per tancar-ne qualsevol altra:

"Diuen que és difícil, explicar la mort als nens, quan no s'és religiós. Elles no tenien religió de cap mena, quatre principis sòlids, i prou. Però  tenien la ficció, que feia totes les funcions que necessitava l'esperit: la nena havia estat educada en aquesta creença. Eren creences alegres, autèntiques, que no enganyaven ningú. No els calia inventar cap superstició ni cap gran sistema ideològic, quan sabien que el Quixot o Madame Bovary, Hans Castorp o Holden Caulfield eren, a més d'immortals, més reals que qualsevol persona que hagués existit en el temps d'aquells personatges".

HISTORIA DE UN DUELO

J. ERNESTO AYALA-DIP

EL PAÍS, Babelia, sábado 9 de diciembre 2006

No es nueva en la obra de la escritora catalana Imma Monsó (Lleida, 1959) su contrastada capacidad narrativa para juntar en una sola pieza el dolor y la alegria. No habría más que leer el libro de relatos Mejor que no me lo expli ques (Alfaguara, 2004). Los contrastes psicológicos es otra materia que también domina a la perfección la autora. Si a ello sumamos su imponente bagaje estilístico, un bagaje amasado con un estudiadísimo sentido de la distancia y la proximidad (para ello recomiendo su novela Todo un carácter, Alfaguara, 2001), tenemos entonces algunos de los resortes para entender su nuevo li bro, Un hombre de palabra. Yo recomendaría que los lectores no hicieran caso a la contraportada de su edición en castellano. Se habla allí de novela. Yo sostengo que no lo es. Otra cosa es que todos los dispositivos que utiliza la escritora son literarios: envidiable dominio de la lengua literaria, de sus recursos retóricos, de sus registros. Qué otra cosa podría hacer alguien que ha demostrado sobradamente que los domina con reconocida solvencia. Que incluya en su libro algunos más propios de la ficción, como una voz omnisciente, no es suficiente para decidir que Un hombre de palabra es una novela. Este es un relato autobiográfico. En él se nos cuenta la historia de un duelo. El que la autora necesita, como todo ser humano de una forma u otra, cuando se le muere el compañero con el que ha compartido los años más importantes y felices de su vida.

Un hombre de palabra está estructurado mediante capítulos alternos escritos en tercera persona y en primera. Imma Monsó se convierte a sí misma en Lot, la mujer al borde de la desesperanza y un infinito tedio hasta que aparece en su vida el Cometa, nombre que le da a su compañero. Acepto un alto grado de ficcionalidad en es ta historia, ficcionalidad que viene dada en todo caso por la naturaleza de personaje literario que arrastra el Cometa. El Cometa se nos aparece bajo la mirada de Lot Monsó como un ser sin fisuras. No es el hombre perfecto pero sí es el hombre perfecto de la autora. Un hombre de palabra no es una novela, pero ello no quita que entre sus sentidas y lúcidas páginas se esconda una historia de amor digna de una novela. Y no precisamente de una novela cualquiera de amor. El relato del duelo, como reflexión sobre la muerte y los muertos (no es casual que Monsó se refiera al cuento de James Joyce, Los muertos) es de una delicadeza ejemplar, sin aspavientos liricoides, con esa sobriedad de las calladas elegías, no exenta de humor, a veces de un humor extraordinariamente punzante y liberador.

Un hombre de palabra. Irnrna Monsó. Traducción de la autora. Alfaguara. Ma drid, 2006. 247 páginas. 17,50 euros.Un home de paraula. La Magrana. Barcelona, 2006. 256 páginas.

UN TRIOMF ABSOLUT

Ponç Puigdevall,

El País, edició Catalunya.

Un home de paraula- Imma Monsó La Magrana - Barcelona, 2006. 253 pàgines

En el pròleg a un deIs llibres intel-lectualment més excitants que s'han publicat aquesta temporada, Post Mortem, d' Albert Caraco, Justo Navarro escriu el segiient: "Morir no es una cuestión personal, sino una trama amorosa, de vida y tumba en común. Desaparece la persona amada y uno se siente desaparecer. No es un delirio, es un razonamiento que se realiza a la vez que se piensa". Una cosa semblant és el que fa Imma Monsó (Lleida, 1959) a Un home de paraula per conjurar la mort de l'home amb qui va conviure durant 16 anys. (…) Era l'hivem, plovía a bots i barrals, i tota la felicitat del món semblava respirar arreu, sense que enlloc fos possible descobrir-hi cap indici que avísés que l'home que havia vençut la malaltia que moriria, hores després, a causa d'un infart. En un conte titulat Millor que no m'ho expliquis, Imma Monsó va utilitzar l'anècdota autobiogràfica del càncer per escriure una historia on ensenya que els drames personals sempre es poden relativitzar, i amb l'ús del sentit de l'humor aconseguia que el plaer triomfés sobre la tristesa i el dolor.

A Un home de paraula, Monsó aplica el mateix recurs per narrar en forma de novel.la les peripècies viscudes després de la mort del seu company -en primera persona perquè el dol és immediat- i contrapuntejada pels avatars de la seva historia d'amor al llarg deIs anys -en tercera persona perque es basa en el record-. No hi són absents els trets característics que marquen el ritme i el so de la literatura que practica Imma Monsó: la descripció dels fets i de les coses adquireixen una obsessió glacial, i l'analisi metòdica de les conductes de la gent atorguen a l'atmosfera narrativa una espècie d'atabalament daustrofobic, pero aquí tot apareix summament enriquit perque no hi ha cap racó on no bategui la ironia afectuosa que va amarar la relació de la parella, no hi ha cap episodi que no porti tenyit el color de la complicitat, no hi ha cap pàgina on no es flairi l'aroma de les intensitats de la placidesa. Observar els viaranys per on discorre la pena d'una absència és una decisió literària farcida de riscos perque sempre hi pot haver la temptació del lament excessiu i el panegíric sobrecarregat de valors i virtuts, pero Imma Monsó l'evita amb classe i mestria gracies a les estrategíes de l'humor i de la mirada freda amb què s'enfronta al relat dels absurds que pauten la vida quotidiana després de 1'experiència de la mort. El lector no pot estar-se de somriure satisfet quan va llegint la recapitulació dels costums i les excentricitats d'un home absent que era tot un caràcter i que va saber meravellar, sorpresa agradable rere sorpresa agradable, 1'existència de l'autora. El lector tampoc no pot amagar el somriure feliz quan va descobrint les argúcies vitals amb què Imma Monsó s'enfronta a la realitat de la mort per superar-la, la confiança en el poder de les paraules reconvertides en literatura i la valentia alegrement desesperada amb què combat la sobtada solitud. Més enllà de la veu d'Imma Monsó, queda el retrat impecable i el record commovedor de les vicissituds d'un home que, a partir d'ara, forma part del bagatge de 1'alta literatura perquè protagonitza Un home de paraula, una crònica testimonial en forma de novel'la que emociona, alegra i representa un triomf absolut sobre el dolor de la mort. Imma Monsó no tan soIs ha escrit el llibre d'immensa qualitat que era obligatori esperar d'ella després de les seves més que notables novel'les, sinó que també ha tingut el goig d'ensenyar que la seva escriptura pot reunir sense estridències la força del plaer i el valor de la catarsi.

La escritora catalana Imma Monsó aborda una historia real, triste como la muerte, con las armas de la literatura y el sentimiento amoroso

12/02/2007 JUAN BOLEA

Es posible que sea ésta una de esas novelas que, para su óptimo disfrute y comprensión, requiera de un cierto estado de ánimo. Sereno o melancólico, quizá, y, en cualquier caso, alejado de las prisas y ajetreos de la vida de hoy; y también de esos otros textos más dados al consumo que se leen sin necesidad de reflexiones o pausas.

Porque cuando se habla de la muerte hay ya como un telón de fondo, oscuro y denso, que recorta las páginas del libro, y hasta parece que el ánimo se sobrecoge y prepara para un momento de silencio y respeto.

La muerte, en las letras, es un tema principal siempre que no se emplee como tema principal. Y, si así se hace, tal como suscribieron Miguel Delibes (Cinco horas con Mario) o Paco Umbral (Mortal y rosa), habría que afilar las armas suficientes para alejar del lector el espectro de la desesperanza y del miedo, combatiendo esa tan temida muerte con romanticismo, humor, escepticismo, ironía, desenfado, incluso con la religión, que a tantos consuela.

Imma Monsó se ha enfrentado a la muerte y al tiempo, al desamor y al olvido en su última, compleja, catártica y recomendable novela, Un hombre de palabra. Un texto cuajado de pasajes verídicos, de hechos reales, de recuerdos vívidos y vividos sobre la relación que la propia autora mantuvo con el hombre con quien convivió durante dieciséis años, hasta que la muerte le separó de ella. En los capítulos pares, la escritora nos irá relatando el proceso de la enfermedad, la lenta tarea, la demolición de la muerte; en los impares, una alegría natural, el estado radiante de un amor cómplice, extendido a las pequeñas cosas del ámbito doméstico, a la imaginación, a los gustos culturales y estéticos. La muerte del amante supone para Monsó un golpe de naturaleza desconocida, un aldabonazo de crueldad e incomprensión; pero, lejos de abandonarse a la desesperanza o a la autocompasión, la escritora luchará con las únicas defensas que, aun débilmente, le quedan en pie: la palabra, la escritura, esa salmodia mágica capaz de conjurar los aspectos más desdichados de la naturaleza humana.

Durante tres años, sobreponiéndose a su dolor, la autora catalana redactará esta conmovedora historia de amor póstumo, que es, también, un símbolo de la lucha contra la muerte, y contra las leyes del olvido, por medio de la literatura. Intentará por todos los medios revivir a su amante, incorporarlo a su presente continuo, llevarlo consigo --afirma en el libro--, como una segunda piel o como ese tipo de gafas colgadas de una cinta que nunca sabemos a ciencia cierta si llevamos puestas o no.

Una novela muy personal, muy sincera. Muy femenina, probablemente, pero que ataca un tema grande y eterno, como la muerte, pero sin adjudicarle el eje del relato, que sostendrá el amor.

Dicen de su autora, de Inma Monsó, que ya es imprescindible en su lengua natal, la catalana, en la que redacta. En esta ocasión, ella misma se ha traducido al castellano, por lo que podemos apreciar en su dimensión este texto empático.

Juan Bolea. Escritor y periodista